La interacció viscuda amb els subjectes ha sigut canviant, sovint indefinida i portada a terme de diverses maneres. El primer problema alhora d’interaccionar és la concepció que han realitzat els alumnes de mi mateixa. Sobre tot, les noies em diuen pel nom, tot i però, aquells amb els qual no he constat relació s’han dirigit a mi amb l’apel·latiu de “profe”, tot i que els hi he repetit diverses vegades que no sóc professora, ni estudio per a ser-ho. Sóc estudiant. Aquesta segona consideració els hi fa replantejar-se la seva concepció sobre mi. No saben si situar-me de la banda dels professors o, pel contrari, contar-me com a un d’ells, com a una estudiant. Tot i així, crec que no m’han vist ni com una professora, ni com una estudiant.
M’han considerat un element més de la classe, que no crida l’atenció als altres com hauria de fer un professor, ni tampoc realitzo les seves tasques, com una alumna. Saben que jo tinc les meves pròpies tasques a realitzar, i que si em pregunten sobre el que estudio els hi ho explico.
El meu rol, des del principi era únicament el d’observació. Un dels primers lloc que vaig triar per a realitzar el treball de camp va ser el d’un estudiant més. Poc a poc vaig descobrir que em perdia un munt de detalls que només veia el professor, i vaig canviar el meu lloc a primera fila, prop de la seva taula.
La meva participació sobre els fets va sorgir de forma espontània, durant les explicacions del professor alguns alumnes em preguntaven coses que no havien entès, i jo els hi explicava com podia,(sempre sense interrompre la classe i amb el consentiment del professor) refrescant coneixements obtinguts fa 10 anys. De la mateixa manera, em feien preguntes personals, com si tinc parella, o si em casaré, o si tinc fills... etc. preguntes innocents que no m’importa contestar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario