ASPECTES RELACIONALS I LA SEVA INFLUÈNCIA EN EL TREBALL DE CAMP

Si recordem ara que l’objecte de la meva observació és: “la relació interpersonal dels alumnes amb NEE de l’aula oberta amb el professor. Estratègies per a reconduir el comportament dels alumnes d’aquesta aula.” He de mencionar que el fet de parlar i escoltar converses del alumnes em permet començar a obtenir premisses sobre quines consideracions comparteixen els alumnes sobre el professor.

A partir de les meves observacions he arribat a la conclusió de que els alumnes respecten i admiren el seu tutor. El conceben com una figura amb molts coneixements, com a figura de referència per a resoldre les seus dubtes i a la que poden confiar problemes tant a nivell acadèmic com a nivell personal. Aquest seria el cas de l’Anna, una noia amb problemes familiars greus, que explica sense reserves la seva problemàtica personal al professor, a mode de rescat emocional; quan a casa el suport emocional no és suficient (o és casa seva la causa d’aquest desequilibri).

LA INTERACCIÓ AMB ELS SUBJECTES I LA PARTICIPACIÓ EN ELS FETS SOBRE EL TERRENY

La interacció viscuda amb els subjectes ha sigut canviant, sovint indefinida i portada a terme de diverses maneres. El primer problema alhora d’interaccionar és la concepció que han realitzat els alumnes de mi mateixa. Sobre tot, les noies em diuen pel nom, tot i però, aquells amb els qual no he constat relació s’han dirigit a mi amb l’apel·latiu de “profe”, tot i que els hi he repetit diverses vegades que no sóc professora, ni estudio per a ser-ho. Sóc estudiant. Aquesta segona consideració els hi fa replantejar-se la seva concepció sobre mi. No saben si situar-me de la banda dels professors o, pel contrari, contar-me com a un d’ells, com a una estudiant. Tot i així, crec que no m’han vist ni com una professora, ni com una estudiant.

M’han considerat un element més de la classe, que no crida l’atenció als altres com hauria de fer un professor, ni tampoc realitzo les seves tasques, com una alumna. Saben que jo tinc les meves pròpies tasques a realitzar, i que si em pregunten sobre el que estudio els hi ho explico.

El meu rol, des del principi era únicament el d’observació. Un dels primers lloc que vaig triar per a realitzar el treball de camp va ser el d’un estudiant més. Poc a poc vaig descobrir que em perdia un munt de detalls que només veia el professor, i vaig canviar el meu lloc a primera fila, prop de la seva taula.

La meva participació sobre els fets va sorgir de forma espontània,  durant les explicacions del professor alguns alumnes em preguntaven coses que no havien entès, i jo els hi explicava com podia,(sempre sense interrompre la classe i amb el consentiment del professor) refrescant coneixements obtinguts fa 10 anys. De la mateixa manera, em feien preguntes personals, com si tinc parella, o si em casaré, o si tinc fills... etc. preguntes innocents que no m’importa contestar.

IMPRESSIONS I REFLEXIONS DEL TREBALL SOBRE EL TERRENY

Una Aula Oberta està composada per alumnes amb Necessitats Educatives Especials. Partint d’aquesta base, hom pot pensar que és una aula de reforç per aquelles persones que, donada alguna problemàtica física o psíquica, no poden seguir el ritme acadèmic de l’aula ordinària. Aquest concepció primària, que sorgeix en qualsevol individu s’apropa molt perillosament a una simplificació exacerbada, en termes reduccionistes.

En la meva experiència sobre el terreny, he pogut constatar que les paraules que etiqueten els alumnes de l’aula oberta són precisament aquestes: educació especial. I tan especial. no vull fer pensar al lector que aquesta especialitat es basa  en la utilització de recursos materials per a un millor aprenentatge, o d’aparells adaptatius per a “X” discapacitat física, res més lluny de la meva intenció.

La especialitat de l’educació per aquests alumnes rau gairebé directament sobre el professor. Diguem a mode de metàfora, que cada alumne es concep com un laberint, el requisit per accedir-hi al qual és l’interès i la fi del mateix és l’adquisició del coneixement; fent del professor un Teseu en potència, i del coneixement una Ariadna angoixada.

El professor esdevé un educador la tasca educativa del què no es limita solament a l’ensenyança de coneixements i sabers acadèmics. Sinó que l’ètica, la moral i els sabers culturals es desprenen de les classes, encara que aquestes siguin de matèries instrumentals. Del refrany “no em donis peixos, sinó ensenya’m a pescar” extraiem un gran sentit aplicable a aquesta situació. El professor no només ha d’ensenyar-los a pescar, sinó a reconèixer quin peixos es mengen i com es cuinen. Amb això vull dir; el professor esdevé un educador que ensenya a viure a aquests adolescents, complementant la tasca educativa que manca a casa. Aquest fet pot resultar un ideal, però puc constatar que he viscut aquesta experiència com una realitat d’aquest ideal.